Transitar pel Barri Vell de Girona és anar sempre més amunt. Són molts els escriptors que s'han fixat en els detalls i els racons d'una de les parts més conegudes i visitades de Girona.
A poc a poc van pujant peus feixucs de canonge
Aquest silenci dur de les escales de la nit,
I sentim com l'anguniós respir ens atansa
A tot l'immòbil temps de la ciutat.
Però la boca del mort ja és tancada al viàtic,
Però els ulls del mort no reben més el somni
Dels vells arbres serens, dels campanars, dels rius.
Ales membranoses esgarrifen i volen
I fan el llarg esglai de l'última foscor.
La ciutat, de primer encara animada i remorosa, s'anà aquietant ràpidament, fins a semblar, en son conjunt, amortallada. Sols en qualque indret cèntric, una clapa de claror artificial, el pas retrunyidor d'un cotxe d'estació, l'entra-i-surt de la gent a la porta d'un cafè, li donaven esmes de vida.
Pels carrers estrets, de cases altes i brunes, semblava no circular l'aire; s'hi sentien sospeses entre terra i cel, capes de fredors encantades, de caverna; i les pedres invisibles de les parets i els còdols o les llambordes del sòl, tenien humitats espesses, apalagoses, com suors d'agonia comatosa. De tant en tant, rompent la ubagor monòtona del camper, un revolt de via esparpellava al lluny un gran ull de safir guspirejant; un tros de firmament sense lluna, però entatxonat d'estrelles tremoloses o bé, alterada la verticalitat com per virtut d'un ignot cataclisme, semblaven desplomar-se les parets de banda i banda, ajuntar-se al damunt del noctàmbul i empresonar-lo en una foradada llarga i baixa, en la qual l'alè s'encongia i els passos ressonaven amb perfídies de denúncia (...)
(...) Eren els porxos d'una plaça, aguantant amb les seves arcades, resistents
com espatlles d'Atlant, la pesantor farcida dels edificis; (...) I després, emergint de la massa estesa, la silueta, gràcil i ferma alhora, del campanar de sant Feliu, posava una ditada d'ombra condensada sobre l'ombra translúcida del cel (...)
![El Palau del Vescomtat [de Pere Bech]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/957.jpg)
El temps va deturar-se. I com un gravador, bracejant dintre l'aire, va esculpir arc en el color de la pedra. Segellà el record d'un escut de bellesa i després reposà. Dorm ací, en la penombra, com un déu migranyós. L'armadura oxidada s'ha tornat una pell de silenci, emmotllant-se a la forma. I, potser ara, somniant la nostra vida li ve una gran quietud (...)
Rítmica pedra. L'aire es contrau dintre d'ell girant vers l'ombra. És més que un arc. És un cel pròxim, la nit creada, el llegat d'unes hores antigues. Sota d'ell sentim la sang deixada. La que germina sempre. Que mai no s'enterra. La confusa història que no sabem ben bé; però que és ben nostra.
Per una boca antiga sentim el goteig de l'aigua. (...) Els arbres amagrits, pura cal·ligrafia de sarment, abracen la quietud. I la font (...) sempre sota els arbres. A l'estiu. A la tardor. Sota l'ocre decadent de la fulla. Colgada de glaç, de verd, de fulles seques (...)
Passejar. Els metges m'aconsellen passejar. He repassat dues vegades la pujada dels Alemanys. M'angoixa el carrer quan s'enclou entre murs i em giro i veig murs i miro al davant i només murs. En canvi no puc deixar de passar-hi. El silenci s'apodera de cada una d'aquestes pedres, rosaris verticals i horitzontals encadenats per sempre.
(...) pujava pel carrer dels Alemanys, carrer estret i silenciós, de cases grans i d'aspecte senyorívol (...)
Els graons pugen, segueixen
les parets.
En un revolt,
al cim d'un mur hi floreixen
flors blaves i un clap de sol.
(...) jardins insospitats on creixen altíssimes palmeres al costat de cedres i avets immensos, grans magnolis i recargolades figueres, lluminoses glicines i acolorits baladres (...)
Al casal s'hi entrava per una portalada ampla i alta, com de catedral, i per una clastra enllosada, on hi havia una meravellera ombrívola que s'enfilava per la paret de cap a les finestres.
(...) una hedera vermella, viva encara
a la tardor que comença a marcir
el temps bolcat per vents indefectibles.
"Travessa la finestra"
(...) un sol casolà és convidat a entrar per dalt i descendeix al templet amb una irrepetible llum d'aquari (...)
Observé el haz de luz que caía desde la delicada cúpula blanca y quedaba apresada entre las columnas; noté cómo iba cambiando de intensidad con el paso de las nubes que la brisa empujaba a través de los cielos. Y fue entonces cuando comencé a comprender (...) que existe una escalera invisible por la que se une nuestro mundo físico a las altas esferas del Ser Divino.
Mig surant i mig tocant el fons, hi havia una monja benedictina estesa panxa avall. Les vestidures de la monja flotaven al seu voltant com un núvol de tempesta.
Només li manquen unes paraules de Benvenuto Cellini o de Miquel Àngel, comentant alguna malifeta feudal que els hagués fet pujar la sang al cap quan esgrimien el cisell com si fos una daga.
Jo sé un convent d'amples teulades
amb regalims de pluja i sol,
finestres grans esbatanades
on passa el vent com un udol,
nues parets, amples goteres
color mig blau, mig de rovell,
i esgarrifances falagueres
quan hom traspassa el seu cancell.
Vora la Catedral hi ha un convent d'una arquitectura dolçament robusta i austerament proporcionada, arraulit femeninament sota el campanar dominador i altívol. És en aquest convent on descabdella la seva gràcia, ràpida en el caminar i lenta en la mirada, Teresa, la col·legiala.
"L'amor de la fugacitat"
Hi vaig anar fins als vuit anys. Una colla d'una trentena escassa de marrecs compartíem, en una escola de noies i només noies, una petita aula a l'entrada, al costat del pati; un pati ombrívol i misteriós, d'heures i brolladors amb peixos.
Des d'allà , dreta, es gira i se sorprén de tenir la Catedral tan a la vora. La contempla només un moment i la troba excessiva, al costat de la plaça, que té les mides justes que ella necessita.
"Indicis"
(...) tot s'equilibra, tot es fa a la mesura humana, a la mesura del gust, de la nostra discreta espiritualitat i de la vida pràctica.
(...) carrer de Bellmirall amunt, el col·legials volten el palau bisbal i surten al camp per la porta de les muralles.
Ara, en la placidesa del carrer dels Alemanys,
a l'angle més dolç sota la muralla,
tornaran els records -inamovibles-
i buscarà un cor perdut entre les pedres i l'aire.
Té, part de dins, un pati ombriu,
amb rajols clars, pedres corcades
i un xic de sol quan ve l'estiu.
L'edifici (...) té per a mi una suggestió tan gran, m'excita la imaginació d'una manera tan directa, que en mirarlo em sento transportat a Itàlia. (...) El mur, alterós, fi, sensible, esmolat, demana servir de marc a un bronze de Donatello.
(...) els anys han passat sobre aquestes pedres, però el gust divers -corromput o afinat- dels purpurats que les han habitades no ha pogut, en cap cas, destruir la qualitat de la casa (...)
(...) a l'època del bisbe Cartanyà, el palau gironí era fred com un morro de gos, decorat d'una manera horripilant, amb uns quadres que feien venir pell de gallina (...), mentre que (...) el bisbe que el succeí, el doctor Jubany, posà una mica d'ordre al palau episcopal, l'escalfà una mica, hi projectà un punt d'eficàcia, de sociabilitat i de decència (...)
"La Girona del meu temps i la d'avui"
Aquest palau
parla amb colors i pedres.
Fa viure els morts.
(...) una plaça humida, ombrívola, tranquil·la, però no gens trista (...). El lloc, a la primavera, és una delícia. La remor de l'aigua que s'escola de la fontanella es confon amb el cant del rossinyol. A la plaça dels Lledoners, el mes de maig, un rossinyol canta tota la nit. A l'hivern, en canvi, és una plaça recollida, callada, clerical. Tot temps les campanes de la Catedral donen la pauta de les hores, assenyalen el devenir i la fugacitat, fan present el trànsit del moment.
"El carrer de la Llebre"
![Autoretrat [de Prudenci Bertrana]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/1067.jpg)
(...) aquells temps venturosos que vagàvem junts pels carrers de la vella Girona bescanviant il·lusions i llegint-nos constantment els nostre assaigs literaris a la llum d'un fanal.
![El Palau Episcopal [de Narcís Comadira]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/958.jpg)
(...) jardins closos de la Girona vella, ombrívols, desconeguts, amb la magnòlia i la camèlia, amb altes tanques desbordants de glicines, l'olor de les quals s'alçava i es parava a les cantonades dels carrerons ombrius per sorprendre't, per dir-te que la vida existia, per torbar els nostres cors adolescents amb un alè immortal i únic: l'alè de la vida.
![Joaquim Ruyra [d'Enric Marquès] dins de "Revista de Girona, 136"](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/1107.jpg)
Anàvem pujant cap a la ciutat alta, feixuga de pedra, feixuga de graons, amunt amunt, per escales interminables, per tortuosos carrers, entre cases velles, algunes ja xarugues, ventrudes, desplombades; ara per dessota d'arcs travessers, que negregen dins l'aire-cel; ara per la gola d'un gruixudíssim mur esportellat, que dóna entrada a un carrerany d'estretors fatídiques i giragonses contorbadores. (...) I ara pujades rostes, i ara ramblies aspres, pavimentades amb codolells del Ter... I graonades i més graonades.
![Autorretrat [de Caterina Albert]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/953.jpg)
(...) pels alts carrers estrets davalla la claror
com un ruixat de cendra òrfena de caliu,
i pel dur sòl de còdols o lloses en decliu
tot frec de peus retruny amb so profanador.
(...) la calçobre glaçada se clivella
en les cases ventrudes, i regala
com sauló esmicolat; el pas ressona
com en la nau d'un temple (...)
(...) s'enfilen en la pujada
amb graons de pedra grisa
i serven en cada arcada,
lluny la boira fonedissa,
l'esperit de la ciutat
esgrogueïda i eterna.
(...) la de les grandioses escalinates, la dels temples colossals i severs, la de la pedra grisa, la dels carrerons torts, costeruts i esgraonats, la dels claustres ombrívols i les torres esquarterades (...)
![El carrer de l'Escola Pia [de Prudenci Bertrana], extret de "Bertrana i la seva època"](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/956.jpg)
Ciutat rampant, inescrutable sempre
com la pedra: carrers de pedra, escales,
fornícules, arcades, plecs, arestes,
són un nínxol obscèobert a les mirades,
gestes de sang i murs i olors de segles
perduts (...)
(...) Sembla que tota una pedrera s'ha anat desmuntant i deixant masses i que el temps i el sol n'han fet grans palaus! Sembla que han sortit de terra, i el gotellam de la pluja hi ha anat dibuixant cresteries, i finestrals, i cornises, i sembla que, en fer-se edificis, una gran fornal ho ha cuit tot (...) i que no és obra feta pels homes, perquè són massa petits els homes per aixecar tan bella ossamenta.
(...) és aleshores, caminant per carrerons costeruts, mal empedrats i solitaris, que vaig prendre consciència del passat, que vaig sentir per primera vegada la fascinació dels segles pretèrits.
![Miquel de Palol [d'Enric Marquès]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/1113.jpg)
Hi ha un vell jardí vora la Seu,
fet de misteri i poesia,
sense un ocell, sense una veu,
que ha captivat l'ànima mia.
(...) dues coses ben seves: la fesomia de pedra i l'ànima que parla a través de les pedres (...)
![Les escales de Sant Martí [d'Enric Marquès]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/968.jpg)
Encara sent la mà l'escalf que l'acompanya
esglaonada amunt, portal de Sant Martí,
negres d'il·lusió, sotanes d'un sol lli,
maletes i farcells amb frescor de muntanya.
"Camí esbatanat"
La pujada és una escala de graons molt baixos empedrats de palets de riera que fa giragonses estranyes. Quan arribàvem al peu del primer graó ens giràvem una darrera vegada, vèiem els carros i la gent que passava per la plaça de l'Oli i ens semblava que tot tenia el color xiroi i alegre de la llibertat. Enfilar el carreró ens donava el sentiment que ens tancaven en un altre món (...) Pujàvem aclaparats.
A la Girona vella hi ha un aire encalmat i pur que posa la pell de gallina. Sempre podeu enfilar-vos una mica més, tombar una altra cantonada, restar absolutament sols, cara a cara amb allò que més us impressioni: la ciutat, la història, la sensació que sou un punt en la línia del temps. (...) La persecució del clos fortificat és una mica difícil, però potser per això té una gràcia més verge. Arriba un moment que és la pura aventura, i que us trobeu dalt d'un turó i l'aire comença a dur una flaire de camp.
Sobre peus de mur carrat
ha tramuntat la boirina
de tants segles, que l'espina
de cada un se m'ha clavat.
"Porta Rufina"
![Mural de la Facultat de Lletres [de Narcís Comadira]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/971.jpg)
(...) el frontis de l'antiga Universitat esfondrada, convertida en un pati amb herbatges que verdegen pels finestrals (...)
(...) pels tocs llargs de les dianes i de les retretes del quarter instal·lat dins el vell cenobi (...)
Passàvem les hores mortes ajaguts al catre, fumant o xerrant en veu baixa. O llegint novel·les de 5 a 10 cèntims, que era l'única literatura que no es veia amb mals ulls. Hi havia moltes xinxes, que vivien en règim de gran llibertat.
![La Facultat de Lletres [de Narcís Comadira]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/963.jpg)
Aquest matí, l'estudiant que estudia a la universitat ha arribat a classe sense apunts, bolígraf ni llibres. (...) Ahir era dijous. L'estudiant que ara té una mica de nyonya i una mica de son es passa els dits pels ulls i es frega amunt i avall de les temples. Té maldecap. No hi ha res a fer: va anar al llit a les cinc. Mira a la finestra i veu Girona ajaçada (...)
![L'estudiant Josep Pla de [Carme Soler Vendrell], extret de "Revista de Girona, 166)](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/969.jpg)
En aquells anys de col·legi hi havia dies que la projecció envaïdora de pedra sobre el meu esperit era tan abassegadora, que em sentia com tancat dins d'un laberint de pedra. Sentia l'opressió d'una geometria, certament arbitrària i capriciosa, però d'una força tremenda. (...) Dins d¿aquell laberint, el meu esperit hi projectava la més gran part de la Girona monumental. (...) Després, en el curs de la vida, no he pas estat gaire donat a somniar, però sempre que la vida inconscient ha aparegut en la meva memòria m'he sentit tancat dins un laberint de pedra.
La Girona vella, la nuclear, és un laberint de pedra al marge dret de l'Onyar. Un laberint escalonat, presidit i esclafat per la mola inmensa de la Catedral. Un laberint sense sortida, perquè et segueix vagis on vagis. Per a bé o per a mal. I aquest laberint és obsessiu, com tots els laberints, i és ple de misteris.
![Josep Pla [d'Enric Marquès]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/1109.jpg)
Sortia dels antres més tenebrosos de la ciutat baixa (...) un fum de pobres i de desgraciats disposats a pujar, portant un ansat, un tupí o un plat d'alumini, bonyegut, de soldat, fins a l'establiment. Eren uns pobres impressionants, la flor de la pobresa més definitiva i irreparable. (...) Tossien, s'aturaven, emetien interjeccions esqueixades, feien unes contorsions com si s'espolsessin la depriment inclemència humana (...)
(...) les velles pedres del Palau dels Agullana somriuen benèvolament, amb íntima tristor (...)
(...) asseguts en aquesta escala per on fa
ben pocs anys davallaven joves ensotanats
i on avui el fum de la marihuana
atrau, embruixada, la guàrdia urbana.
"Presentació"
El carrer de l'Escola Pia és impressionant. Deu tenir set pams d¿'mple i s'esmuny entre parets nues i altes i cases llòbregues d'aspecte misteriós i torturat. (...) Entre les cornises es veu una cinta de cel que per contrast amb l'opressió de les pedres sembla
tenir una llum voluptuosa i carnal.
El carreró fa tortera i s'enfila en una graonada fosca. De tan velles que són, les cases es decanten una mica. (...) Si la ciutat es morís, el carreró recolliria la tendresa ensopida del seu esperit.
"Imatges de Girona"
M'arriben (...) unes veus fines, insistents, femenines. Unes veus de monja. M'hi vaig aproximant, m'aturo davant d'una porta. Em decideixo a entrar. Canten molt a prop meu; però, enlluernat, la fosca no em deixa veure res. Quan comença a dibuixar-se el perfild'uns vels em poso a córrer i surto al carrer. He comès alguna falta? Plou una mica més sobre aquest món que em sembla intocable.
Es su mano la que toma la mía y me acompaña, me indica y guia en el laberinto del que, por fortuna, sé que ya no podré salir nunca. Quizás los mejores laberintos sean aquellos en los que, una vez se ha penetrado en ellos, no es posible encontrar jamás la salida.
(...) hi flota un silenci prodigiós, una solitud encantada, i les pedres hi tenen un color torrat -sienes i or- en la calma de cristall de l'aire ombrejat.
Na Clàudia vivia en un àtic al carrer Rubí, un passadís fosc entre dues places a la part antiga de Ciutat. (...) Pis vell, de sòtil alt i parets esgrogueïdes (...)
Dansa i absència tornen de nit
a casa. Reclòs, em captiva aquesta pau.
Des d'algun punt del carrer, agafant les corbes de biaix, es veuen les concavitats com si es toquessin.
(...) les dues rengleres de cases com s'atansen, volent ofegar la llenca de cel que les destria.
"Imatges de Girona"
(...) es besen les teulades d'ombra a ombra
de l'estret carreró, neguitejades
per el volar d¿una òliba.
"Girona"
(...) aquell carrer estret que a penes s'endevina
i és tan estret i just que el passa una teranyina.
(...) com una entranya, el carrer s'estreny; les finestres es miren en un ull dintre l'altre.
(...) convergen hacia lo alto y prenden, en su límite, a la primera estrella (...)
"Soledad del domingo"
(...) unas casas de piedra que se inclinan sobre las de enfrente formando un túnel alto y angosto.
(...) es decanten plegats a banda i banda de la llenca de carrer i deixen entrar només una resplendor de cel brillant.
(...) los tejados opuestos de los edificios altos y oscuros parecían tocarse, de tan juntos que estaban.
(...) els carrers caducs de mànegues estretes,
que confonen les boques de tan junts.
(...) los edificios parecían haber adquirido alma propia (...)
Aquestes pedres de Girona, tan nobles, (...) tenen una ànima ardent.
(...) glicines d'un perfum ensucrat (...)
No tingueu pressa. Ací no us fa cap falta
d'encalçar tot el que heu deixat enrera.
L'heura terca del temps se'ns apodera
i se'ns enfila per la ment malalta.
(...) un home humil i culte, capaç d'admetre que altra gent pot conèixer la voluntat de Déu millor que no pas ell.
(...) era una cosa així com caminar enmig d'un bosc (...)
(...) la obsesión de verticalidad patente en su obra se decanta, sin duda, de la repetida visión de las tristes y solitarias calles de Gerona.
(...) misteriós encís
d'uns racons perduts
envoltats d'història
i de solitud.
Gerona en su altura,
la torre del lobo amigo.
(...) en los corredores silenciosos de la abadía de Gerona.
A dins la nau hi ha una gran gentada.
Tothom vol oir la paraula santa
de Vicenç Ferrer, l'orador de fama (...)
"Lo confessor de Girona"
Un día Gerona, extenuada, se desmoronará sobre el río, se vendrán abajo las torres y las murallas y la ciudad será definitivamente la sombra del sueño que ya es ahora (...)
(....) una cosa curta, inacabable i lleugerament desgavellada.
(...) una insensatesa total (...) els bisbes han de viure a la casa que els segles els han destinat (...). El senyor bisbe de Girona ha de viure i morir en el barri eclesiàstic d'aquesta ciutat, perquè n'és la primera personalitat i la humana essència.
La plaça, els arbres:
fràgils fils d'agulla
que enfila l'esperança.
Placeta de Lledoners -silenci-
clapes d'ombra i regalim d'aigua.
"Olor d'alfàbrega"
(...) un imposant laberint de pedra morta per sempre.
(...) un laberint fosc i pesant, d'arcs baixos i deformes
(...) petrificada bajo campanarios,
laberinto que irisa los deseos
en un vaivén de surcos solitarios (...)
Exòtica com ets, podries fer
de laberint: un joc entretingut
per a turistes delicats de l'ànima.
"G"
Aquí sempre som hivern,
sempre finestres tancades!
(...) unes portes que pensa que no s'han d'obrir mai (...)
(...) ningú que sortís a guaitar a la finestra (...) les portes sempre tancades i barrades.
(...) portes amples, rovellades, mai obertes.
(...) a les finestres tancades s'hi ha adormit la claror de la lluna (...) [en un balcó] dels anys que fa que els batents no s'han obert a l'aire, s'hi ha mort a dins el silenci (...)
"Imatges de Girona"
En el laberint del Call jueu, les úniques persones que trobo tanquen portes, ajusten finestres.
(...) si hi piquéssiu, rebotint amb força el picador d'anella, sols us contestaria la ressonància interior (...)
No em puc estar de moure els baldons de les portes, vora els panys menjats de rovell.
(...) en el silenci de la vetlla alta, un pica-portes truca tot sol a la casa d'una velleta retorta.
"Girona"
Manuscrit de Víctor Català (Arxiu de la famíla Rahola)
El Palau del Vescomtat [de Pere Bech]
Els banys Àrabs (Foto: Jordi S. Carrera)
Els banys Àrabs (Foto: Jordi S. Carrera)
Els banys Àrabs (Foto: Jordi S. Carrera)
La Pia Almoina, ara (Foto: Jordi S. Carrera)
La Pia Almoina, abans
La Pia Almoina, ara (Foto: Jordi S. Carrera)
La Pia Almoina, abans
La Pia Almoina, ara (Foto: Jordi S. Carrera)
El Palau Episcopal (Foto: Jordi S. Carrera)
El Palau Episcopal (Foto: Jordi S. Carrera)
El Palau Episcopal (Foto: Jordi S. Carrera)
El Palau Episcopal (Foto: Jordi S. Carrera)
Autoretrat [de Prudenci Bertrana]
El Palau Episcopal [de Narcís Comadira]
Joaquim Ruyra [d'Enric Marquès] dins de "Revista de Girona, 136"
Autorretrat [de Caterina Albert]
El Barri Vell (Foto: JJordi S. Carrera)
El carrer de l'Escola Pia [de Prudenci Bertrana], extret de "Bertrana i la seva època"
Santiago Rusiñol (autocaricatura)
El Portal de Sobreportes (Foto: Jordi S. Carrera)
Miquel de Palol [d'Enric Marquès]
"Girona 1900"
Les escales de Sant Martí [d'Enric Marquès]
Les escales de Sant Martí [d'Enric Marquès]
El Barri Vell (Foto: JJordi S. Carrera)
Portada de "L'Alba i el mur"
Mural de la Facultat de Lletres [de Narcís Comadira]
La caserna del convent de Sant Domènec
La caserna del convent de Sant Domènec
La Facultat de Lletres [de Narcís Comadira]
L'estudiant Josep Pla de [Carme Soler Vendrell], extret de "Revista de Girona, 166)
Josep Pla [d'Enric Marquès]
Les escales de Sant Martí [d'Enric Marquès]
El carrer de l'Escola Pia, avui (Foto: Jordi S. Carrera)
El carrer de l'Escola Pia, avui (Foto: Jordi S. Carrera)
El carrer de l'Escola Pia [de Prudenci Bertrana], extret de "Bertrana i la seva època"
El carrer de l'Escola Pia [de Prudenci Bertrana], extret de "Bertrana i la seva època"
"La casa de la memòria"
"La casa de la memòria"
"Terra de Gestes i Beutat"
Contacte | Accessibilitat | Avís legal
una producció de la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, 2007
