Vallfogona de fosc, notes d'una excursió
Arabia Solanas, Ramon
De Ripoll a Girona, "Anuari de l'Associació d'Excursions Catalanes, 2
És ja de nit quan hi entrem (7 hores 15 minuts). L'aspecte no pot ser més roí i miserable: no es veu un sol llum ni es sent la més petita remor; i si no fos per una pubilla de Ripoll que ens diu que ve a ballades, perquè és festa major -ningú ho diria-, no és pas segur que trobéssim l'hostal o "Posada de san Antonio", com pomposament s'anomena. Passem uns carrers bruts, foscos com gola de llop, costeruts i amb cada palet com roda de carro. Atravessem uns porxos i quasi al davant topem amb l'hostal, d'aspecte poc engageant, com diu mon company. Mes, què hi farem? no n'hi ha d'altre i és bo acostumar-se a tot. Donem gràcies a la minyona, que no vol admetre altra demostració. Ella puja lleugera carrer amunt, tota carregada amb un farcellàs, on deu portar els drapets bons per empolainar-se. Nosaltres amb un «-Déu hi sia!» entrem a l'hostal. La mestressa queda tota parada al veure senyors. Li recomanem sobretot que no vulgui lluir-se amb el sopar, perquè portem molta gana i no volem quedar-nos sense menjar, com de segur nos hi quedaríem si la féssim sortir de polleguera. També li encarreguem provisions per a l'endemà, és a dir: ous durs, pollastre rostit, llangonissa, pa, vi i aiguardent.
Després de sopar, que si bé es fa esperar un bon xic en canvi és molt passador, pugem al castell, quines fumades runes s'alcen lúgubrement en la part més alta del turó.(...) Quan nosaltres hi pujàrem feia una nit magnífica. La blanquinosa llum de la lluna s'escampava misteriosa per l'espai; enviaven les fondalades dolç i humit oreig, i tot callava. De sobte, trencà el silenci l'estrident crit d'una gralla i l'alegre repiquet d'un tamborino, i al bell mig del poble que als nostres peus apilonat s'estenia brillà una rogenca resplendor que féu ressaltar amb enèrgic contrast els caires de les teulades. Després arribà fins allà dalt, on nosaltres, muts, escoltàvem, contraposant en nostres cors els horrors de la guerra i les dolçures de la pau, un ressò llunyà de gatzara, un trepig cadenciós. Arrencant-nos de nostres tristes reflexions, baixàrem de la fatídica miranda a veure què era, i com els carrers fan tanta pendent quan entrem en el de l'hostal es presentà als nostres ulls un bonic quadre de costums populars: en el centre de la plaça una rodona grossa de dones soles ballava sardanes; a part, vailets els hi feien llum amb atxes de vent; a la part de fora, la cobla -tres músics- sona que sonaràs; i tot al volt, enrotllant-los, els minyons del poble desfent-se a riallades. La lluna tot just esgaiava un cantó de la plaça i en els altres tres, embolcallats en la foscor, les ombres de les balladores al passar perdavant de les atxes es projectaven llargues i fantàstiques, pintant en les parets una altra sardana de figures agegantades i informes. Durà la dansa fins a les deu; la cobla desaparegué per un dels tortuosos carrers i nosaltres ens retiràrem al nostre allotjament.
