La mà de Sant Daniel
Gironella Pous, Josep Maria
Els xiprers creuen en Déu
En aquella vall hi havia uns oms tot graciosos, altíssims, que tremolaven per no res, i acàcies, i sobretot, moltes prades verdes i molts lladrucs de gossos, a la vora o lluny. L'orografia abrupta no començava sinó seguint cap al nord, tornant-se a enfilar muntanya amunt. La vall era com un repòs que es donava a la terra. Si la terra hagués tingut una mà, aquella vall de Sant Daniel n'hauria estat el palmell obert. Amb la línia de la vida solcant-lo -el Galligants-, amb la línia del cor -les prades fèrtils i sucoses-, amb el mont de Venus -un tossal propici al somni dels enamorats, a l'amor-. La vall tenia quelcom d'amagat i remot. Amb una font a la seva desembocadura que contenia ferro miraculós. Al palmell d'aquella mà els enamorats somiaven els viatges que farien, n'estudiaven les inclinacions, cap a l'art o cap a les matemàtiques, llançaven profecies sobre el triomf -combinació Sol-Júpiter- o la derrota de les seves vides. De malalties... la mà n'assenyalava poques. Qui sap si gràcies a l'aigua ferruginosa.
![Sant Daniel [d'Enric Marquès]](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/1152.jpg)
![Sant Daniel [de Prudenci Bertrana], dins d' "Enric Marquès, antolòlgica 1931-1994"](http://www.ddgi.cat/atles/imatges/1151.jpg)
