El castell de Montsoriu
Aragay Blanchar, Josep
Com és que s'aguanta allà solitari,
com és que es demostra així tan esquiu
a dalt d'eixa coma de mal arribar-hi
i enmig d'una selva senyor o captiu?
Si els roures l'esqueixen de tant arrelar-hi
I li obren esquerdes dins seu fins al viu,
els núvols amaguen son magne calvari
i els vents se n'emporten bocins fins al riu.
Marlets i finestres, llitera i armari
que feren un dia l'interior joliu,
catifes i sedes que feren d'estar-hi
hostal confortable en l'hivern ombriu,
són lluny, sense voltes, inhospitalari
és llar sense flama i sense caliu.
El llamp es vanava ahir d'arribar-hi,
el tro removia son cos, Montsoliu,
i esgranava amb ràbia el pobre rosari
dels rocs que bastiren el seu senyoriu.
A baix la riera l'esguarda, corsari,
i la torrentera el mira pensiu
com una quimera: espanta pensar-hi,
tan lluny de la molsa del seu regadiu.
Sorrut, dalt la coma, eixut, solitari,
esfinx orgullosa, orgull de sectari,
escolta la terra de baix com li diu:
Què et val la mar veure si no pots anar-hi?
Què et val ser a la cima i allà dominar-hi
i ser l'amenaça de tot Sant Feliu?
La torre esquerdada té un aire precari,
la volta s'enguerxa, un tros en desdiu
i l'àliga cerca un lloc per deixar-hi
la brossa que porta per fer-hi el seu niu.
Orgull de l'altura, orgull de corsari,
de vents i tempestes senyor, Montsoliu;
jo penso venir-hi, jo penso tornar-hi:
voldria guarir-lo de ser solitari.
Veient la mort seva jo aprenc com es viu.
"El castell"
