Una vetlla de morts a Dòrria
Santamaria Monné, Joan
Visions de Catalunya: (Catalunya vella - La muntanya)
Anit passada, tornant de Núria, la pluja va atrapar-me a mitja ruta, i la fosca i la boira cuidaren de ferme perdre. L'atzar, després de maldar de serra en serra i de timba en timba, em va menar fins a Dòrria, on demaní sopluig a l'única casa que tenia claror de nit al ventalló de la finestra. Mai que ho hagués fet! Encara duc als ulls el terror que hi vaig trobar. A les meves tustes, la porta fou oberta per una dona vella i desgrenyada com una bruixa. A rampeu de la llinda i a la dreta de l'entrada, rònega i lluenta de fum i d'estalzí, una colla de gent sopava a l'entorn d'una taula il·luminada per una llum somorta i oscil·lant d'un gresol d'oli. Quan jo haguí dit qui era i què volia, un home esbarrat i verd com un espectre aixecà lentament els ulls del plat, els fità com dues pues en mi, i amb la mà em féu senya que passés avant.
-Escaliveu el foc, mare... -afegí després, amb una veu broixa com un soroll de xerrac:- i que s'escalfi aquest hoste.
La bruixa dugué a la bella estona una faldada d'herba i buïnes seques i uns espardenyots esparracats. I ho tirà de batzac a la llar, la flama de la qual s'avivà espantada i il·luminà tràgicament els àmbits freds de l'estança. Jo petava de dents. Anava xop fins als ossos, de vent, de nevisca i de tenebres. M'acosto a l'escó, em trec la motxilla, i ja em descordava les sabates ferrades, per tal de descalçar-me i amorosir-me els peus tots erts, quan de cop vaig restar paralitzat... Al fons de la negror de la cavorca, rere uns xeringalls de sac que feien de cortina, a la claror vermella d'un llum de ganxo penjat al capçal d'una jassa, els meus ulls descobreixen la faç descomposta i el bust horriblement inflat d'una dona morta. Aleshores la bruixa estava ajupida davant la llar, prop de mi, bufant sinistrament el pobre escalivot de la fogaina. I les nostres mirades es toparen up a up.
- Mala companyia tindreu aquesta nit, mestre -murmurà ella, fent anar les barres seques i punxegudes.- Ja ho veieu.
- Un difunt...
- Dos: la jove i el nadó. Quan el sol ha tombat, han fet el badall.
I quin badall, Déu de Déu! Un badall de gos gitat al canyet, sense cap conhort, sense cap mística albirança de les passeres que ens treuen a l'infinit. Instintivament vaig girar el cap vers la porta del carrer. Del carrer, tanmateix? Tant se val. D'aquella porta, doncs, que donava a la nit immensa i tenebrosa, de cara als cims immòbils i agressius, dret als fondals plens de silenci, de traüts de vent i d'udols d'aigua enrabiada. Com poder fugir d'aquell antre? I, si hi romania, com poder foraviar l'esguard d'aquella visió espaventable?
